El 10 de març de 2015 va morir, als 75 anys, l’arquitecte valencià Alberto Sanchis, una figura vinculada a l’arquitectura social i al moviment cooperatiu d’habitatge desenvolupat a València durant les dècades de 1970 i 1980.
Des de R22 Arquitectes volem contribuir al record d’un professional que va defensar una manera d’entendre l’arquitectura que continua mereixent atenció: una arquitectura compromesa amb les necessitats de les persones, capaç d’explorar formes alternatives d’habitar i d’entendre l’espai col·lectiu com una part essencial de l’habitatge.
Habitatge, cooperativisme i vida en comunitat
Una part significativa de l’obra d’Alberto Sanchis està vinculada a la construcció de cooperatives d’habitatges. Entre les seues realitzacions es troben el Grup Residencial Virgen de los Llanos, al carrer Bilbao de València, amb 59 habitatges; el Grup Residencial Malva-rosa, al carrer Sant Rafael de València, amb 157 habitatges; la Cooperativa d’Habitatges de l’Horteta, a Alcàsser; i la Cooperativa d’Habitatges La Ecològica, al Puig.
Més enllà de les particularitats de cada projecte, aquestes experiències comparteixen una mateixa preocupació: superar alguns dels models residencials convencionals i explorar una relació més rica entre habitatge, espai col·lectiu i comunitat.
La participació dels futurs habitants formava part del procés de projecte. Enquestes, estudis sociològics i la intervenció dels cooperativistes permetien incorporar necessitats diverses i plantejar alternatives en la configuració dels habitatges. L’usuari final deixava així de ser únicament el destinatari de l’arquitectura per a participar, en certa manera, en la seua definició.
L’espai col·lectiu com a part de l’habitatge
Un dels aspectes més interessants d’aquestes propostes és l’atenció dedicada als espais compartits. Guarderies, locals socials, bugaderies, jardins, corredors, vestíbuls i altres espais comunitaris ampliaven la idea convencional de l’edifici residencial.
L’habitatge no s’entenia com una peça aïllada, sinó com una part d’un sistema més ampli en què els espais privats convivien amb llocs destinats a la relació i a la vida en comunitat.
Aquesta preocupació apareix també en la recerca de diversitat tipològica i flexibilitat: habitatges diferents per a necessitats diferents, habitacions exteriors, espais capaços d’adaptar-se i una atenció especial a la relació entre privacitat i vida compartida.
Tot això es resolia, en molts casos, mitjançant sistemes constructius senzills i sense luxes innecessaris. La qualitat arquitectònica no depenia tant de l’excepcionalitat material com de la generositat dels espais, de la diversitat de les solucions residencials i de la capacitat del projecte per a afavorir les relacions entre les persones.
Una arquitectura que continua plantejant preguntes
Revisar hui aquestes experiències resulta especialment interessant. Moltes de les qüestions que plantejaven —la flexibilitat de l’habitatge, la participació dels usuaris, els espais compartits, la diversitat de formes d’habitar o la relació entre arquitectura i comunitat— continuen presents en el debat contemporani sobre l’habitatge.
L’obra d’Alberto Sanchis ens recorda que projectar habitatges no consisteix únicament a resoldre una suma d’espais privats. També implica pensar com volem habitar, quina relació establim amb els altres i quin paper pot tindre l’arquitectura en la construcció d’espais de convivència.
Aquesta és, probablement, una de les raons per les quals la seua arquitectura continua mereixent ser estudiada i recordada.
Fonts consultades en la publicació original (2015): Guía de Arquitectura de Valencia (CTAV, 2007); Registro de arquitectura del s. XX. Comunitat Valenciana; revista Arqtist, núm. 2; i les informacions publicades per Levante-EMV i El País amb motiu de la mort d’Alberto Sanchis.